Quan l'augment del sou no basta: per què els preus sempre van un pas per davant?

Entre 2008 i 2024, l’alimentació ha augmentat 43,67 punts segons l’IPC, mentre el cost de l’habitatge ha pujat un 28,57%

La Jordina té vint-i-set anys, treballa com a professora d’anglès de 5è de primària a mitja jornada i viu a Cerdanyola del Vallès. L’Aleix en té vint-i-dos i està estudiant dues carreres: Periodisme i Ciències Polítiques, que compagina amb una feina de tècnic aquàtic a Sant Cugat. Finalment, la Marina, de vint anys, ha estudiat un grau mitjà de pastisseria i actualment treballa de dependenta en una fleca a Banyoles. Tot i ser persones amb interessos i vides molt diverses, que a més provenen de diferents indrets, tenen una cosa en comú: no poden assumir el cost de viure sols i han de recórrer a un pis compartit. O bé, explicat d’una altra manera, el cost de vida actual condiciona enormement el seu estil de vida. 

Aquests casos evidencien un fenomen molt comú entre els joves actualment: la dificultat d’emancipar-se.  

Els darrers anys, no només ha augmentat el cost de vida sinó que també ho ha fet el Salari Mínim Interprofessional. N'és un exemple l’increment del 22% de l’any 2019, acompanyat d’una inflació que no variava. O un cas més recent el passat 2024, en què va augmentar un 5% respecte al 2% de variació de l’IPC. 

Tot i que, aparentment, pot semblar que la situació està millorant a causa de l’augment dels salaris, aquest no implica necessàriament que la balança s’equilibri. Es tracta d’una casuística complexa en què intervenen nombrosos factors i, en conseqüència, s’ha d’analitzar des de diversos eixos. 

La puja del preu dels béns bàsics 

La Jordina viu en un pis amb tres persones més des de fa nou anys, ja que li és impossible assumir el cost de viure sola que, sumant el lloguer, l’alimentació i el transport resulta la suma de 850 €, aproximadament, gairebé un 85% del seu salari destinat a necessitats bàsiques. 

A causa de la falta de feina al seu lloc d’origen, les Terres de l’Ebre, va haver d’anar a viure al Vallès Occidental, perquè és on va cursar el màster. Tot i això, aquest no va ser el motiu principal que la va portar a treballar fora, sinó la falta de transport públic eficient fora del centre de Barcelona. La jove lamenta que no disposar de cotxe l’ha privat d’acceptar ofertes laborals que li permetien guanyar més diners i no haver de viure lluny de la seva família o, com a mínim, veure’ls més sovint: “Els diners que guanyo no són suficients per poder comprar-me un cotxe, és un peix que es mossega la cua”. 

Pel que fa a l’Aleix, qui es va independitzar l’any 2022, assenyala que fer-ho en aquest període va comportar nombroses dificultats a causa de la inflació i les pujades de preu. Principalment, recalca l’augment del preu de l’oli que es va efectuar durant aquell interval de temps.  “Aquesta qüestió em limitava molt, perquè comportava buscar mil estratègies per sobreviure”- declara el jove. 

Una percepció que la Marina comparteix; explica que no només ha notat les pujades de preus en els productes que ven a la fleca en què treballa, sinó també en el cost que li suposa setmanalment la cistella de la compra. 

Aquests casos resulten molt representatius de les conseqüències d’un fenomen actual: la inflació dels béns bàsics. Segons l’Índex IPC per grups ECOICOP (proporcionat per l’INE) de l’any 2008 al 2024 l’alimentació ha pujat 43,67 punts, l’habitatge 28,57 i el transport 10,34.

Per tal de contextualitzar les dades, cal remarcar que l’índex general de l’IPC no disposa d’una unitat de mesura concreta, atès que es calcula com el quocient dels preus del mes corrent entre el del mes de referència (desembre de l’any anterior), multiplicat per 100. En canvi, les taxes de variació s’expressen com a variacions percentuals.

La relació entre la inflació i el salari mínim interprofessional 

La pujada en els béns essencials que s’ha explicat anteriorment, és clau per interpretar la inflació dels darrers anys. Per entendre el quid de la qüestió, primer cal comprendre què és la inflació. En primer lloc, aquesta s’ha de diferenciar del nivell de preus, un concepte referit al preu de la cistella de productes. La inflació, en canvi, és la velocitat en què canvien els preus i, per tant, aquest indicador ens serveix per poder observar les variacions de preu en el cost de vida. Els tres factors que condicionen els preus dels productes són: el cost de portar els productes a les botigues, la qualitat dels productes i la demanda. 

Segons Ernest Pons Fanals, economista especialitzat en l’estadística i cap d’estudis del grau en Estadística a la Universitat de Barcelona, hi ha hagut una sèrie de fenòmens que han provocat que els preus variessin molt de pressa. L’expert assenyala que aquests fenòmens van ser un conflicte bèl·lic (la guerra d’Ucraïna) i la pandèmia de la Covid-19. “Quan hi ha un conflicte bèl·lic hi ha fàbriques en algun lloc que deixen de produir, diners que no dediquen a certs productes per dedicar-los a les armes, ciutats que s’han de moure, entre d’altres, i tot això acaba generant una pujada de costos”, declara l’economista. Referit a la pandèmia, explica que les fàbriques van estar parades un temps i això va provocar que no hi hagués estoc. Finalment, Pons parla de l’últim factor que ha influenciat la pujada de preus i que va relacionat amb el conflicte bèl·lic: l’increment dels costos de transport, derivat de pujades del petroli.  

En tractar-se de productes essencials, les pujades s’encadenen i acaben portant a espirals d’inflació. Per exemple, quan puja la benzina, això fa que després els transportistes d’aliments hagin de pagar més per la gasolina i, en conseqüència, cobrar més a l’empresa que els proporciona. Tot això acaba portant la pujada de preu de molts productes que deriva en canvis en l’estil de vida de les persones. 

“Les pujades de preus dels aliments influeixen molt el teu dia a dia, perquè al final busques sobreviure d’acord amb allò que és barat i, en conseqüència, acabes canviant les teves dietes” - declara l’Aleix. 

Pel que fa a l’altre variable, el Salari Mínim Interprofessional, es tracta de la quantitat mínima que ha de rebre un treballador per la jornada laboral. Aquest salari s’estableix anualment pel govern d’un país com a part de les polítiques per garantir un ingrés mínim i protegir els treballadors. En definitiva, es tracta d’una decisió política que segons l’article 27 de l’Estatut dels Treballadors té en compte: la inflació, la productivitat i l'opinió dels agents socials (patronal i sindicats). 

Referit a la productivitat esmentada anteriorment, Ernest Pons creu que és un motiu de pes en l’evolució dels salaris i mostra una opinió molt clara envers la qüestió: “Espanya es troba en manca de productivitat, i això es deu a dos factors: l’escassa innovació en tecnologia i les dificultats que es posen als autònoms a l’hora de crear noves iniciatives, tant per la nombrosa burocràcia que s’ha de fer en obrir un nou negoci, com pels impostos que s’han de pagar des d’un principi, quan encara no es tenen ingressos.” Pel que fa a la tecnologia, l’expert explica que la manca d’innovació fa que Espanya tendeixi a especialitzar-se en feines de poc valor afegit, com el turisme i la restauració, mentre que països com Alemanya aposten per sectors amb més innovació i alt valor afegit, com la indústria o l’enginyeria. S’entén com a valor afegit la contribució extra que una feina, producte o servei aporta en termes de riquesa, innovació o transformació respecte al seu estat inicial.

En referència a la inflació, la gràfica que recull dades de l’INE reflecteix que l’augment del Salari Mínim Interprofessional gairebé sempre ha estat superior a l’IPC. Quan la inflació ha pujat, s’ha pres la decisió de també apujar el salari mínim. En excepció del període 2021-22, marcat per la guerra d’Ucraïna i la postpandèmia de la Covid, en què, mentre que la inflació va créixer un 6%, el Salari Mínim Interprofessional va pujar només un 2%. En definitiva, la problemàtica aquí radica en el fet que, tal com s’ha anat recalcant, tot i que gairebé sempre l’augment de l’SMI ha estat superior a l’IPC, alguns béns bàsics i essencials com l'habitatge, han augmentat més que l’SMI (percentualment).

Pel que fa a l’evolució de l’IPC per comunitats autònomes, les dades demostren una tendència molt clara entre els anys 2008 i 2024. Castella-la Manxa sempre ha estat la que ha presentat un índex d’IPC més alt respecte de la resta, mentre que Madrid gairebé sempre ha estat la comunitat amb l’índex més baix. Més concretament en els anys 2008, 2022 i 2024 les diferències entre Madrid i Castella-la Manxa han estat de: 0.7, 1.6 i 1 punt (per l’ordre d’anys esmentat prèviament). Aquestes dades tenen una explicació. Segons el Boletín Económico 2024/TC publicat el setembre del 2024 pel Banco de España: “L'heterogeneïtat en les taxes d’inflació regionals, un fenomen que també s’observa en altres països del nostre entorn, ha reflectit fonamentalment, les diferències que existeixen entre CCAA pel que fa a la composició de les cistelles de consum de les llars”. Pel que fa a Madrid, les famílies dediquen menys part dels seus ingressos a la cistella de la compra i béns de primera necessitat, ja que la gran part van al sector serveis. En canvi, a Castella-la Manxa, el pes més gran el tenen els aliments i l’energia, dos elements més volàtils. Això és degut al nivell de renda de cadascuna. D’una banda, Madrid té el nivell de renda per família més alt de tot el país, mentre que Castella-la Manxa és una de les comunitats amb la renda més baixa. Això connecta amb el següent motiu que fa que algunes comunitats estiguin més beneficiades per les ajudes que altres: les ajudes fiscals del govern contra la inflació alleugen més a les comunitats riques. Un exemple en són les mesures pel transport públic en què Madrid s’ha beneficiat més, a causa de les infraestructures de transport públic de les quals disposen.

Una qüestió estructural 

La Marina, tot i tenir independència econòmica, gràcies a comptar amb una feina fixa, fa anys que busca un pis en el qual pugui viure sola. Quan va a les immobiliàries es troba amb un problema: per un lloguer de 700 euros li demanen un contracte de 2.000 euros o més i un avalador. La jove declara que no poder independitzar-se tot i portar treballant des dels disset anys és molt frustrant i li fa pensar que “independitzar-se sent jove és impossible”. A més, explica que tot i haver intentat tramitar una ajuda, aquestes són molt difícils d’aconseguir a causa de la quantitat de requisits que es necessiten. “Et demanen requisits que avui dia són impossibles, com per exemple lloguers de 600 euros”- exposa la jove. 

En l’àmbit del salari, la Jordina viu una situació excepcional. Tot i treballar en mitja jornada, cobra 1.005 euros (quan el Salari Mínim Interprofessional a Espanya per la jornada completa és de 1.134 euros). No obstant això, la seva situació és la mateixa que la de la Marina, que sí que cobra el salari mínim per treballar una jornada completa: no es pot permetre independitzar-se. 

A Espanya la part del pressupost que té l’Estat per decidir què és prioritari i què no, cada cop s’ha dedicat més a la gent gran abans que als joves. Segons Ernest Pons, caldrien més ajudes pel jovent. D’una banda, més beques per estudiar i, d'altra, per ajudar-los a adquirir l’habitatge. “L’Estat hauria d’assegurar que el jovent rep l’ajuda, per després poder generar i donar suport. Però és que ho estem fent al revés”- declara l’economista. L’expert assenyala que, actualment, en comptes d’intervenir, s’està deixant que el mercat assigni l’oferta i la demanda. És a dir, que les generacions anteriors puguin pagar més, pel seu nivell adquisitiu, i els joves es trobin amb més dificultats per assolir-ho. 

La Jordina ho diu clar: “No puc optar a més perquè no guanyo més diners, és un peix que es mossega la cua”. Aquesta realitat, que ella, l’Aleix i la Marina viuen en primera persona, reflecteix el sentiment de molts joves.

Metodologia: 

Per tal de formular el nostre reportatge, hem extret un recull de dades facilitades per l’Institut Nacional d’Estadística, com són les taxes i índexs tant del Salari Mínim Interprofessional com de l’Índex de Preus al Consumidor. Amb aquesta base de dades, hem pogut diferenciar, entre d’altres, les variacions anuals i percentuals, així com calcular certs increments percentuals entre els anys escollits per prendre com a referència. D’altra banda, extraient també informació de l’INE, hem pogut representar l’evolució de l’increment de l’IPC segons les comunitats autònomes d’Espanya.

Per a la neteja de dades, amb l’ajuda d’Excel, en el cas de la gràfica basada en els grups ECOICOP, hem conservat sis grups d’entre dotze, que ens han semblat els més adients i representatius en relació amb la tesi del reportatge, és a dir, les necessitats bàsiques personals. De la mateixa manera, hem descartat les dades de diversos anys entre el període 2008-2024, seleccionant el mateix 2008, com un punt d’inflexió per la crisi econòmica; el 2016, per situar-lo com a moment intermedi fins a l’actualitat; el 2022, en què incideixen les conseqüències més notòries de la pandèmia i el conflicte bèl·lic entre Rússia i Ucraïna; i el 2024, per comparar l’evolució fins a l’actualitat.

Per a la representació, hem disposat les dades ja netejades en diferents gràfiques i mapes elaborats amb Datawrapper, que ens han facilitat l’anàlisi de les xifres per a la redacció del projecte.