La crisi de l'habitatge sentència els joves

Núria López i Roger Potau

L’Institut Nacional d’Estadística (INE) va publicar el passat novembre l’últim informe sobre el mercat de l’habitatge a Espanya. Segons aquest document, el preu mitjà del lloguer ha augmentat un 8,4% durant l'últim any, superant els 1.000 euros mensuals a ciutats com Barcelona i Madrid. Aquest increment, sumat a la precarietat laboral existent des de fa anys al país i als baixos sous, han fet que l’edat mitjana d’emancipació a Espanya es converteixi en una de les més altes d’Europa, situant-se als gairebé 30 anys. És en aquest escenari que molts joves es pregunten: “Quan podrem viure pel nostre compte?”. 

En els darrers mesos s’han celebrat manifestacions per exigir la reducció dels preus del lloguer i defendre el dret a un habitatge digne. Les principals demandes que els ciutadans i els sindicats d’habitatge van destacar comprenen des de la reducció del preu del lloguer a la meitat, la recuperació d’habitatges buits per a la seva utilització residencial, fins a la prohibició de propietats no destinades a habitar-hi. Les veus d’un poble es van unir per fer front a una situació de mancances institucionals envers la regulació dels lloguers i la deixadesa davant la precarietat salarial.

Antecedents

L'accés a l'habitatge ha esdevingut un dels principals problemes econòmics i socials més rellevants al qual s'enfronten els joves a Espanya. Aquest problema s'ha intensificat especialment en les darreres dècades, revelant les limitacions del mercat immobiliari cap a un desenvolupament desigual, deixant al marge un gran segment de la societat jove. Les dificultats actuals sorgeixen en un context de canvis estructurals a l'economia, les polítiques laborals i l'habitatge públic els quals han creat escenaris desfavorables per a aquest gruix de la població espanyola.

Històricament, la situació d’habitatge dels joves va ser determinada per patrons de família més amplis i la dependència del suport intergeneracional. No obstant això, el creixement econòmic de la dècada de 1990 i principis de la del 2000 va contribuir a augments descontrolats dels preus de l'habitatge, impulsats per l'alta demanda i el fàcil accés a préstecs hipotecaris. Aquesta bombolla immobiliària va esclatar amb la crisi financera del 2008, provocant una profunda inestabilitat al mercat immobiliari i expulsant molts joves del mercat de compra, augmentant la pressió sobre el mercat de lloguer.

Els darrers anys, encara que l'economia s'ha recuperat notablement, les condicions no han millorat significativament. Els preus de l'habitatge continuen augmentant, tant al mercat de compra com al de lloguer, mentre que els salaris dels joves es mantenen estables.

També hi ha factors com la inseguretat laboral, l'augment de les taxes d'interès i l'oferta insuficient d'habitatges assequibles, especialment d'habitatges de lloguer.

Aquest context, heretat de dècades de fracassos polítics i desequilibris de mercat, planteja una pregunta important: cap on anem? La manca d'accés a l'habitatge no només afecta la capacitat dels joves per emancipar-se i crear llars noves, sinó que també amenaça el futur econòmic i social d'Espanya.

Aquesta situació és el resultat d’anys de polítiques públiques que han afavorit la compra d’habitatges en comparació amb la disminució dels lloguers. La Marta Segura, doctora en economia, comenta: “Durant molts anys, l'habitatge protegit s'ha destinat principalment a la compra. Això ha fet que els diners públics invertits acabessin en mans del sector privat.” Aquest enfocament ha generat un conjunt d’habitatges socials quasi inexistent, fet que contrasta amb altres països europeus on el lloguer social és una prioritat.

A aquest problema s’afegeix l’especulació immobiliària, que ha portat a una escalada dels preus. L'impacte del turisme és també destacable. Marc López Espinosa, un jove de 24 anys que resideix a València, comenta: “El turisme és un dels principals problemes. Els ingressos d’estrangers els permeten pagar preus que per a nosaltres són inaccessibles.”

Situació a Catalunya

A Catalunya, la situació s’ha tornat especialment crítica. Segons dades de l’Observatori Metropolità

de l’Habitatge, el preu mitjà del lloguer a Barcelona supera els 1.100 euros mensuals. Aquesta xifra

és una quantitat elevada a ulls d’un jove que ha de fer mans i mànigues per poder-se compaginar els

estudis i la feina. Una feina que, gairebé segur, estarà mal retribuïda econòmicament i l’ocuparà bona

part de la seva jornada per, al cap i a la fi, arribar a casa dels pares perquè no es pot permetre viure sol.

Aquest problema, a simple vista té una solució molt senzilla, treballar més hores et donarà més diners per

poder-te emancipar abans. 

Una anàlisi recent sobre el Bono Alquiler Joven 2024mostra que les ajudes al lloguer destinades als joves són insuficients. Aquest document assenyala que

tot i els beneficis temporals, no serà una solució integral al problema de l’habitatge. Un dels riscos més

notables seria l’efecte inflacionari que aquesta mesura podria generar, observant que els propietaris

tendeixen a augmentar els preus dels lloguers aprofitant-se de l'augment de capacitat de pagament dels llogaters. La gironina Núria Ramos i Domènech, estudiant

a Barcelona, assegura que: "Un cop acabats els estudis a Barcelona, gràcies al finançament dels meus pares

per pagar el lloguer, dubto que pugui arribar a viure tota sola en aquesta ciutat, amb els meus propis

ingressos, fins més enllà dels 30 anys.”

En aquestes dues gràfiques veiem evidenciat aquesta problemàtica. Tenint en compte que, el preu mitjà

de venda a Barcelona, per metre quadrat, ha anat en augment des de l’any 2020 i ja sobrepassa els 2.500

euros l’any 2022. Veiem una realitat on l’opció a compra queda molt allunyada de les possibilitats dels

ciutadans i concretament dels joves, perquè el salari mínim interprofessional no supera els 1.172,50 euros.

El que es tradueix, com indica la gràfica de l’evolució del salari mitjà anual, en un total de 27.000 euros

màxim l’any 2022. Davant aquests sous els joves, a més, tenen molt més complicat arribar a aquestes

xifres mínimes, ja que s’enfronten a precarietats laborals com els treballs amb contractes de becaris,

mitges jornades o la sobre experiència qualificada que es demana en molts altres.

Situació a Espanya

En l’àmbit estatal, les diferències entre comunitats autònomes són més que evidents. Així com la Comunitat de Madrid, les Illes Balears i Catalunya són les comunitats que presenten els preus més alts, altres regions com Extremadura o Castella-la Manxa tenen lloguers molt més assequibles. Aquestes diferències entre territoris tampoc afavoreixen a uns més que a altres perquè, el problema resideix en les retribucions i les condicions dels treballs i feines que molts joves realitzen. La majoria dels càrrecs al món laboral amb certa responsabilitat requereixen quaranta hores setmanals (segurament inviable per un jove que estudiï) o certs anys d’experiència (complicat valorant que fa relativament poc que ha pogut entrar al mercat laboral).

Un altre factor que s’ha de tenir en compte és que aquests preus de lloguer fan que molts estudiants i joves hagin de compartir pis o continuar vivint amb els seus pares sense contemplar la possibilitat d’emancipar-se en un futur pròxim. Andrea Esclapés Gil (valenciana), estudiant de 21 anys que viu a Granada, explica: “Els meus pares han de pagar la meitat del meu lloguer. Tot i les ajudes, els preus són massa elevats per al salari mínim.”

Segons indica un mapa recent del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana revela que a les zones rurals encara hi ha habitatges assequibles, però la manca d’oportunitats laborals en aquestes ciutats o pobles fa que molts joves hagin de desplaçar-se a ciutats on els preus són prohibitius.

Aquest mapa indica que les ciutats on més transmissió de drets de propietat per província hi ha hagut són en els territoris de Barcelona, Madrid, Alacant, València i altres ciutats d’Andalusia com Màlaga. Aquestes ciutats destaquen pel seu desenvolupament urbanístic i turístic on aquestes dinàmiques comporten un encariment del preu.

Europa per davant d'Espanya

Segons Marta Segura, “d’altres països europeus han desenvolupat polítiques d’habitatge protegit molt més eficients”. Alemanya i els Països Baixos, per exemple, disposen de grans parcs d’habitatges socials en règim de lloguer. Aquest model contrasta amb l’estat espanyol, on encara es prioritza la compra, fet que limita el desenvolupament d’un mercat de lloguer assequible i accessible. El nostre país té un percentatge molt baix d’habitatge social, amb només un 1,4% del parc total destinat a aquest fi, molt per sota de la mitjana europea del 9%.

Les dificultats d’accés a l’habitatge no es limiten als preus. Molts joves denuncien que els requisits per llogar un pis són inassolibles. Marc López assenyala: “Tot i tenir ingressos suficients, vaig haver de presentar un aval dels meus pares per poder llogar el pis.” És per això que la doctora Segura, en sintonia amb els seus homòlegs economistes, destaquen unes mesures imprescindibles per revertir la situació com construir habitatges en règim de lloguer i garantir-ne l’accés als grups més vulnerables, limitar els increments abusius i establir preus màxims en zones tensionades i suggereix que “les administracions haurien d’oferir avals per als joves que no poden estalviar prou per a l’entrada d’un habitatge.”

L’accés a l’habitatge per als joves és un dels grans reptes socials a Espanya. La combinació de preus elevats, sous

baixos i precarietat laboral ha generat una situació insostenible, especialment pel jovent. Com diu Andrea

Esclapés: “Estalviar és gairebé impossible. Hem de buscar solucions o marxar a l’estranger.”L’opció que molts partits polítics volen dur a terme amb l’eslògan d’“omplir l’Espanya buidada” no és, ni de molt,

cap mena de solució. Principalment perquè els joves no han de marxar dels seus barris perquè no puguin pagar els

preus de lloguer o els habitatges de compra d’aquestes zones. Només amb una estratègia clara i decidida es podrà

revertir aquesta tendència i garantir que les futures generacions tinguin l’oportunitat de construir una vida

independent i digna.

És fonamental la implementació de polítiques públiques que fomentin l’habitatge social i de lloguer assequible,

seguint les dinàmiques que han aconseguit amb èxit altres països europeus. Això implica l’augment en la inversió

en habitatge protegit i establir regulacions que limitin l’especulació immobiliària, amb la finalitat de frenar

l’encariment dels preus. D’altra banda, la millora de les condicions laborals i salarials és essencial per augmentar

la capacitat d’estalvi i d’autonomia dels joves. D’igual manera, les administracions haurien d’impulsar iniciatives

per reduir la temporalitat i promoure contractes laborals estables.

Paràgraf metodològic 

La captura de dades es va dur a terme mitjançant la recopilació d'informes oficials i estadístiques publicades per organismes com l'Institut Nacional d’Estadística (INE). Així mateix, es van incloure dades de fonts acadèmiques i declaracions d'experts en economia i habitatge per oferir una visió completa del problema.

Posteriorment, es va procedir a la neteja de dades per garantir-ne la coherència i fiabilitat. Aquest procés va incloure la verificació de les fonts, l'eliminació de dades innecessàries i la correcció d'errors tipogràfics. També es va assegurar que les dades utilitzades fossin actualitzades i pertinents per al context analitzat.

Les dades es van representar mitjançant gràfiques i mapes elaborats amb programari de visualització de dades per facilitar-ne la comprensió i destacar les diferències territorials. Aquestes representacions visuals es van dissenyar per posar en evidència les dinàmiques d'encariment de l'habitatge i la seva repercussió en la població jove.

Quan l'augment del sou no basta: per què els preus sempre van un pas per davant?

Entre 2008 i 2024, l’alimentació ha augmentat 43,67 punts segons l’IPC, mentre el cost de l’habitatge ha pujat un 28,57%

La Jordina té vint-i-set anys, treballa com a professora d’anglès de 5è de primària a mitja jornada i viu a Cerdanyola del Vallès. L’Aleix en té vint-i-dos i està estudiant dues carreres: Periodisme i Ciències Polítiques, que compagina amb una feina de tècnic aquàtic a Sant Cugat. Finalment, la Marina, de vint anys, ha estudiat un grau mitjà de pastisseria i actualment treballa de dependenta en una fleca a Banyoles. Tot i ser persones amb interessos i vides molt diverses, que a més provenen de diferents indrets, tenen una cosa en comú: no poden assumir el cost de viure sols i han de recórrer a un pis compartit. O bé, explicat d’una altra manera, el cost de vida actual condiciona enormement el seu estil de vida. 

Aquests casos evidencien un fenomen molt comú entre els joves actualment: la dificultat d’emancipar-se.  

Els darrers anys, no només ha augmentat el cost de vida sinó que també ho ha fet el Salari Mínim Interprofessional. N'és un exemple l’increment del 22% de l’any 2019, acompanyat d’una inflació que no variava. O un cas més recent el passat 2024, en què va augmentar un 5% respecte al 2% de variació de l’IPC. 

Tot i que, aparentment, pot semblar que la situació està millorant a causa de l’augment dels salaris, aquest no implica necessàriament que la balança s’equilibri. Es tracta d’una casuística complexa en què intervenen nombrosos factors i, en conseqüència, s’ha d’analitzar des de diversos eixos. 

La puja del preu dels béns bàsics 

La Jordina viu en un pis amb tres persones més des de fa nou anys, ja que li és impossible assumir el cost de viure sola que, sumant el lloguer, l’alimentació i el transport resulta la suma de 850 €, aproximadament, gairebé un 85% del seu salari destinat a necessitats bàsiques. 

A causa de la falta de feina al seu lloc d’origen, les Terres de l’Ebre, va haver d’anar a viure al Vallès Occidental, perquè és on va cursar el màster. Tot i això, aquest no va ser el motiu principal que la va portar a treballar fora, sinó la falta de transport públic eficient fora del centre de Barcelona. La jove lamenta que no disposar de cotxe l’ha privat d’acceptar ofertes laborals que li permetien guanyar més diners i no haver de viure lluny de la seva família o, com a mínim, veure’ls més sovint: “Els diners que guanyo no són suficients per poder comprar-me un cotxe, és un peix que es mossega la cua”. 

Pel que fa a l’Aleix, qui es va independitzar l’any 2022, assenyala que fer-ho en aquest període va comportar nombroses dificultats a causa de la inflació i les pujades de preu. Principalment, recalca l’augment del preu de l’oli que es va efectuar durant aquell interval de temps.  “Aquesta qüestió em limitava molt, perquè comportava buscar mil estratègies per sobreviure”- declara el jove. 

Una percepció que la Marina comparteix; explica que no només ha notat les pujades de preus en els productes que ven a la fleca en què treballa, sinó també en el cost que li suposa setmanalment la cistella de la compra. 

Aquests casos resulten molt representatius de les conseqüències d’un fenomen actual: la inflació dels béns bàsics. Segons l’Índex IPC per grups ECOICOP (proporcionat per l’INE) de l’any 2008 al 2024 l’alimentació ha pujat 43,67 punts, l’habitatge 28,57 i el transport 10,34.

Per tal de contextualitzar les dades, cal remarcar que l’índex general de l’IPC no disposa d’una unitat de mesura concreta, atès que es calcula com el quocient dels preus del mes corrent entre el del mes de referència (desembre de l’any anterior), multiplicat per 100. En canvi, les taxes de variació s’expressen com a variacions percentuals.

La relació entre la inflació i el salari mínim interprofessional 

La pujada en els béns essencials que s’ha explicat anteriorment, és clau per interpretar la inflació dels darrers anys. Per entendre el quid de la qüestió, primer cal comprendre què és la inflació. En primer lloc, aquesta s’ha de diferenciar del nivell de preus, un concepte referit al preu de la cistella de productes. La inflació, en canvi, és la velocitat en què canvien els preus i, per tant, aquest indicador ens serveix per poder observar les variacions de preu en el cost de vida. Els tres factors que condicionen els preus dels productes són: el cost de portar els productes a les botigues, la qualitat dels productes i la demanda. 

Segons Ernest Pons Fanals, economista especialitzat en l’estadística i cap d’estudis del grau en Estadística a la Universitat de Barcelona, hi ha hagut una sèrie de fenòmens que han provocat que els preus variessin molt de pressa. L’expert assenyala que aquests fenòmens van ser un conflicte bèl·lic (la guerra d’Ucraïna) i la pandèmia de la Covid-19. “Quan hi ha un conflicte bèl·lic hi ha fàbriques en algun lloc que deixen de produir, diners que no dediquen a certs productes per dedicar-los a les armes, ciutats que s’han de moure, entre d’altres, i tot això acaba generant una pujada de costos”, declara l’economista. Referit a la pandèmia, explica que les fàbriques van estar parades un temps i això va provocar que no hi hagués estoc. Finalment, Pons parla de l’últim factor que ha influenciat la pujada de preus i que va relacionat amb el conflicte bèl·lic: l’increment dels costos de transport, derivat de pujades del petroli.  

En tractar-se de productes essencials, les pujades s’encadenen i acaben portant a espirals d’inflació. Per exemple, quan puja la benzina, això fa que després els transportistes d’aliments hagin de pagar més per la gasolina i, en conseqüència, cobrar més a l’empresa que els proporciona. Tot això acaba portant la pujada de preu de molts productes que deriva en canvis en l’estil de vida de les persones. 

“Les pujades de preus dels aliments influeixen molt el teu dia a dia, perquè al final busques sobreviure d’acord amb allò que és barat i, en conseqüència, acabes canviant les teves dietes” - declara l’Aleix. 

Pel que fa a l’altre variable, el Salari Mínim Interprofessional, es tracta de la quantitat mínima que ha de rebre un treballador per la jornada laboral. Aquest salari s’estableix anualment pel govern d’un país com a part de les polítiques per garantir un ingrés mínim i protegir els treballadors. En definitiva, es tracta d’una decisió política que segons l’article 27 de l’Estatut dels Treballadors té en compte: la inflació, la productivitat i l'opinió dels agents socials (patronal i sindicats). 

Referit a la productivitat esmentada anteriorment, Ernest Pons creu que és un motiu de pes en l’evolució dels salaris i mostra una opinió molt clara envers la qüestió: “Espanya es troba en manca de productivitat, i això es deu a dos factors: l’escassa innovació en tecnologia i les dificultats que es posen als autònoms a l’hora de crear noves iniciatives, tant per la nombrosa burocràcia que s’ha de fer en obrir un nou negoci, com pels impostos que s’han de pagar des d’un principi, quan encara no es tenen ingressos.” Pel que fa a la tecnologia, l’expert explica que la manca d’innovació fa que Espanya tendeixi a especialitzar-se en feines de poc valor afegit, com el turisme i la restauració, mentre que països com Alemanya aposten per sectors amb més innovació i alt valor afegit, com la indústria o l’enginyeria. S’entén com a valor afegit la contribució extra que una feina, producte o servei aporta en termes de riquesa, innovació o transformació respecte al seu estat inicial.

En referència a la inflació, la gràfica que recull dades de l’INE reflecteix que l’augment del Salari Mínim Interprofessional gairebé sempre ha estat superior a l’IPC. Quan la inflació ha pujat, s’ha pres la decisió de també apujar el salari mínim. En excepció del període 2021-22, marcat per la guerra d’Ucraïna i la postpandèmia de la Covid, en què, mentre que la inflació va créixer un 6%, el Salari Mínim Interprofessional va pujar només un 2%. En definitiva, la problemàtica aquí radica en el fet que, tal com s’ha anat recalcant, tot i que gairebé sempre l’augment de l’SMI ha estat superior a l’IPC, alguns béns bàsics i essencials com l'habitatge, han augmentat més que l’SMI (percentualment).

Pel que fa a l’evolució de l’IPC per comunitats autònomes, les dades demostren una tendència molt clara entre els anys 2008 i 2024. Castella-la Manxa sempre ha estat la que ha presentat un índex d’IPC més alt respecte de la resta, mentre que Madrid gairebé sempre ha estat la comunitat amb l’índex més baix. Més concretament en els anys 2008, 2022 i 2024 les diferències entre Madrid i Castella-la Manxa han estat de: 0.7, 1.6 i 1 punt (per l’ordre d’anys esmentat prèviament). Aquestes dades tenen una explicació. Segons el Boletín Económico 2024/TC publicat el setembre del 2024 pel Banco de España: “L'heterogeneïtat en les taxes d’inflació regionals, un fenomen que també s’observa en altres països del nostre entorn, ha reflectit fonamentalment, les diferències que existeixen entre CCAA pel que fa a la composició de les cistelles de consum de les llars”. Pel que fa a Madrid, les famílies dediquen menys part dels seus ingressos a la cistella de la compra i béns de primera necessitat, ja que la gran part van al sector serveis. En canvi, a Castella-la Manxa, el pes més gran el tenen els aliments i l’energia, dos elements més volàtils. Això és degut al nivell de renda de cadascuna. D’una banda, Madrid té el nivell de renda per família més alt de tot el país, mentre que Castella-la Manxa és una de les comunitats amb la renda més baixa. Això connecta amb el següent motiu que fa que algunes comunitats estiguin més beneficiades per les ajudes que altres: les ajudes fiscals del govern contra la inflació alleugen més a les comunitats riques. Un exemple en són les mesures pel transport públic en què Madrid s’ha beneficiat més, a causa de les infraestructures de transport públic de les quals disposen.

Una qüestió estructural 

La Marina, tot i tenir independència econòmica, gràcies a comptar amb una feina fixa, fa anys que busca un pis en el qual pugui viure sola. Quan va a les immobiliàries es troba amb un problema: per un lloguer de 700 euros li demanen un contracte de 2.000 euros o més i un avalador. La jove declara que no poder independitzar-se tot i portar treballant des dels disset anys és molt frustrant i li fa pensar que “independitzar-se sent jove és impossible”. A més, explica que tot i haver intentat tramitar una ajuda, aquestes són molt difícils d’aconseguir a causa de la quantitat de requisits que es necessiten. “Et demanen requisits que avui dia són impossibles, com per exemple lloguers de 600 euros”- exposa la jove. 

En l’àmbit del salari, la Jordina viu una situació excepcional. Tot i treballar en mitja jornada, cobra 1.005 euros (quan el Salari Mínim Interprofessional a Espanya per la jornada completa és de 1.134 euros). No obstant això, la seva situació és la mateixa que la de la Marina, que sí que cobra el salari mínim per treballar una jornada completa: no es pot permetre independitzar-se. 

A Espanya la part del pressupost que té l’Estat per decidir què és prioritari i què no, cada cop s’ha dedicat més a la gent gran abans que als joves. Segons Ernest Pons, caldrien més ajudes pel jovent. D’una banda, més beques per estudiar i, d'altra, per ajudar-los a adquirir l’habitatge. “L’Estat hauria d’assegurar que el jovent rep l’ajuda, per després poder generar i donar suport. Però és que ho estem fent al revés”- declara l’economista. L’expert assenyala que, actualment, en comptes d’intervenir, s’està deixant que el mercat assigni l’oferta i la demanda. És a dir, que les generacions anteriors puguin pagar més, pel seu nivell adquisitiu, i els joves es trobin amb més dificultats per assolir-ho. 

La Jordina ho diu clar: “No puc optar a més perquè no guanyo més diners, és un peix que es mossega la cua”. Aquesta realitat, que ella, l’Aleix i la Marina viuen en primera persona, reflecteix el sentiment de molts joves.

Metodologia: 

Per tal de formular el nostre reportatge, hem extret un recull de dades facilitades per l’Institut Nacional d’Estadística, com són les taxes i índexs tant del Salari Mínim Interprofessional com de l’Índex de Preus al Consumidor. Amb aquesta base de dades, hem pogut diferenciar, entre d’altres, les variacions anuals i percentuals, així com calcular certs increments percentuals entre els anys escollits per prendre com a referència. D’altra banda, extraient també informació de l’INE, hem pogut representar l’evolució de l’increment de l’IPC segons les comunitats autònomes d’Espanya.

Per a la neteja de dades, amb l’ajuda d’Excel, en el cas de la gràfica basada en els grups ECOICOP, hem conservat sis grups d’entre dotze, que ens han semblat els més adients i representatius en relació amb la tesi del reportatge, és a dir, les necessitats bàsiques personals. De la mateixa manera, hem descartat les dades de diversos anys entre el període 2008-2024, seleccionant el mateix 2008, com un punt d’inflexió per la crisi econòmica; el 2016, per situar-lo com a moment intermedi fins a l’actualitat; el 2022, en què incideixen les conseqüències més notòries de la pandèmia i el conflicte bèl·lic entre Rússia i Ucraïna; i el 2024, per comparar l’evolució fins a l’actualitat.

Per a la representació, hem disposat les dades ja netejades en diferents gràfiques i mapes elaborats amb Datawrapper, que ens han facilitat l’anàlisi de les xifres per a la redacció del projecte.

El sueño europeo de Erasmus: ¿Un programa accesible o un privilegio?

 ¿Es el programa una oportunidad inclusiva para todos los jóvenes europeos o la opción se reserva solo a los más privilegiados? ¿Las becas cubren todo lo que deberían? 

Adrià Asbert, Judit Borrell, Alba Cisquella y Davide Di Iorio

El programa ERASMUS (European Region Action Scheme for the Mobility of University Students) nació en 1987 como iniciativa de la Comisión Europea para fomentar el intercambio académico y cultural entre estudiantes de diferentes países europeos. Su objetivo principal es facilitar la movilidad estudiantil, promoviendo el aprendizaje, la diversidad cultural y la cooperación entre universidades. Para hacerlo, ofrece ayudas económicas para cursar estudios o realizar prácticas en el extranjero, Anna Tomás, estudiante de Turismo de la Universidad Autónoma de Barcelona, intentó aplicar para la beca hacia Inglaterra, y fue aceptada debido a su excelente nivel de idiomas y a una buena nota media. Este semestre Anna tendría que estar en la Bournemouth University, pero finalmente se quedó en Barcelona, ya que ni ella ni su familia se lo pudieron permitir. ¿Ofrece entonces el Erasmus una oportunidad justa y accesible para los estudiantes de la Unión Europea?

La realidad es que, según un estudio de la Erasmus Student Network, el 53% de los estudiantes encuestados no participaron en el programa Erasmus porque la beca no cubría al menos tres cuartas partes de los costes. Este porcentaje se eleva al 75% entre aquellos provenientes de entornos con bajos ingresos. A pesar de los esfuerzos por democratizar el acceso, las ayudas económicas ofrecidas por Erasmus no siempre son suficientes para cubrir los gastos reales de los estudiantes, lo que genera desigualdades significativas. Según datos del informe anual Erasmus+ Annual Report 2022, la beca promedio otorgada a estudiantes Erasmus es de 400 euros mensuales, pero esta cantidad cubre apenas una fracción de los costes reales. Por ejemplo, en ciudades como París, Dublín o Ámsterdam, el alquiler de una habitación en una residencia estudiantil puede superar fácilmente los 900 euros mensuales (Numbeo, 2023). A esto se suman gastos como alimentación, transporte público, materiales de estudio y otros, que pueden elevar el coste mensual total a 1.200-1.500 euros dependiendo del destino.

Anna Tomás:

“El alquiler me costaba casi 800 euros al mes y estaba en un barrio de la periferia, con la beca Erasmus solo cubría un poco menos de la mitad. La única opción era trabajar a tiempo parcial y reducir al mínimo mis gastos en ocio, no pude disfrutar de la oportunidad debido a mi clase social. No es tan accesible como lo venden."

La participación en el programa Erasmus también refleja desigualdades entre países y regiones de Europa. Según datos de Eurostat (2022), los estudiantes provenientes de países con un PIB per cápita más bajo participan menos en programas de movilidad. Por ejemplo, mientras que Alemania y los Países Bajos tienen una participación cercana al 8% de su población estudiantil universitaria, países como Bulgaria y Rumanía apenas superan el 3%. A nivel regional, esta desigualdad también es evidente dentro de países como España. Según datos del Instituto Nacional de Estadística (INE) y el Idescat (2023), estudiantes de comunidades autónomas con menor renta per cápita, como Extremadura o Andalucía, tienen una participación más baja en Erasmus en comparación con estudiantes de regiones más prósperas como Cataluña o el País Vasco.

El coste de participar en el programa Erasmus varía considerablemente según el destino, pero en la mayoría de los casos supera ampliamente el importe de las becas otorgadas. Según el informe Eurostudent (2022), más del 60% de los estudiantes Erasmus reportan que las ayudas no son suficientes para cubrir siquiera la mitad de sus gastos totales. Este problema se agrava en países con un alto coste de vida como Dinamarca, Suecia o Irlanda, donde el coste mensual promedio para estudiantes puede alcanzar los 1.400-1.800 euros (Numbeo, 2023).

El impacto económico también repercute en las familias. Un informe de la European Youth Forum (2022) señala que el 40% de las familias de estudiantes Erasmus deben aportar fondos adicionales significativos, lo que genera una barrera para aquellos estudiantes cuyos padres no pueden permitírselo. Esta desigualdad lleva a muchos jóvenes a renunciar a la experiencia. Según el Erasmus+ Annual Report 2022, un tercio de los estudiantes que solicitan la beca terminan declinando la oportunidad debido a motivos económicos.

Las ciudades que reciben más estudiantes Erasmus tienden a coincidir con las de países con un PIB per cápita alto en Europa. Según datos del Erasmus+ Annual Report 2022, ciudades como París, Barcelona, Berlín, Ámsterdam y Múnich figuran entre las principales receptoras de estudiantes Erasmus. Estas ciudades están ubicadas en países con economías sólidas como Francia, Alemania, los Países Bajos y España, que también cuentan con universidades de renombre y un sistema de movilidad bien desarrollado. Por otro lado, ciudades de países con un PIB per cápita más bajo, como Sofía (Bulgaria), Bucarest (Rumanía) o Riga (Letonia), reciben significativamente menos estudiantes internacionales. Esta disparidad está relacionada no solo con la economía del país, sino también con factores como el prestigio académico, la calidad de vida y la percepción internacional de las universidades. Sin embargo, una excepción notable es España, donde a pesar de tener un PIB per cápita medio, ciudades como Barcelona, Madrid y Valencia son líderes en recepción de estudiantes debido a su atractivo cultural y climático, además de un coste de vida más bajo en comparación con ciudades como París o Berlín. Esto pone de manifiesto que, aunque el PIB del país influye, otros factores como la oferta académica, el idioma y la calidad de vida también juegan un papel importante en la elección de los destinos Erasmus.

El programa Erasmus+ ha dejado una huella económica y social importante en ciudades universitarias de toda Europa, especialmente en aquellas que reciben un alto volumen de estudiantes internacionales. Según datos de la European University Association (EUA, 2023), las principales ciudades receptoras, como París, Berlín, Ámsterdam, Barcelona y Múnich, han experimentado un impacto económico significativo, estimado en más de 3.000 millones de euros anuales generados por los gastos de los estudiantes en alojamiento, transporte, alimentación y ocio. Por ejemplo, en ciudades como Berlín, el gasto medio mensual de un estudiante Erasmus oscila entre los 1.200 y 1.500 euros, lo que supone una importante contribución a la economía local. Sin embargo, este crecimiento económico también trae consigo desafíos, como el aumento de la presión sobre los mercados inmobiliarios. En Ámsterdam, el aumento de la demanda de alojamiento por parte de estudiantes internacionales ha provocado que los precios de las residencias estudiantiles se incrementen un 25% en los últimos cinco años, según un informe de la Dutch Student Housing Association (2023). Este problema se extiende a otras ciudades, como Dublín o París, donde el acceso a viviendas asequibles se ha convertido en un problema tanto para estudiantes locales como internacionales.

El coste del alojamiento acostumbra a llevarse la mayor parte del esfuerzo económico de los estudiantes, y es la parte del presupuesto de un estudiante que más ha subido en los últimos años. Las ciudades holandesas y alemanas lideran los ránkings de precios para el alquiler de una habitación, alcanzando una media de unos 1.000 € al mes en Ámsterdam y entre 900 y 800 euros en otras ciudades como Hamburgo, Róterdam, La Haya o París. Pero hay otras ciudades donde, aunque el precio no alcance tan desorbitados valores, si ha aumentado con más fuerza a lo largo de los años. Destinos como Praga, Budapest, Viena o Lisboa se encuentran en países donde los alquileres se han más que duplicado desde 2015, como Hungría (166%) o República Checa (109%). Por el otro lado, las becas ERASMUS no han subido al mismo ritmo, lo que supone importantes barreras para el estudiantado menos favorecido. 

Un estudiante español que decida ir a Ámsterdam de ERASMUS, recibiría 350 € al mes al ser los Países Bajos un país con coste de vida alto. Si la persona ya está recibiendo una beca al estudio (Becas MEC) o no la recibe, pero se encuentra en un estado de exclusión social reconocido, se le sumarían unos 250 euros mensuales a ese importe. Los 600 euros mensuales, como se ha recogido, no bastarían para cubrir los gastos totales. La mayoría de comunidades autónomas, por su parte, convocan sus propias becas de movilidad que se suman a las cantidades mencionadas. En Cataluña, por ejemplo, la Generalitat ofrece las becas MOBINT, que añaden entre 600 y 1.800 euros a lo recibido en toda la estancia.

La cofinanciación autonómica es un tema que se refiere a cada estudiante español que quiera ir de Erasmus, todos los universitarios de este país reciben una financiación complementaria por la comunidad autónoma en la cual estudian, excepto los de Madrid, Ceuta y Castilla-La Mancha. Cada comunidad tiene su modelo de financiación, entre los factores por el cual se diferencian hay la repartición de ayuda al estudiantado: la mayoría de las comunidades siguen el mismo modelo de  Asturias, Cataluña y Extremadura que solo tienen en cuenta los meses de intercambio, pero hay comunidades como Galicia y la Comunitat Valenciana que tienen en cuenta también el destino, en fin hay Baleares y Cantabria que presentan solo una ayuda única, a pesar de los meses y del país al cual se va el estudiante.

Sin embargo, en España únicamente una comunidad tiene en consideración el estudiantado de entornos desfavorecidos o con menos oportunidades, que es Andalucía. De esta hay que destacar también el aumento de las cuantías (+4,04% en 2022-23) a pesar de liderar ya la clasificación de ratio del presupuesto autonómico de cofinanciación de las becas Erasmus entre el número de estudiantes que se matriculan en cada comunidad autónoma (56,2€ por estudiante en 2022).

Este proceso de garantizar ayudas para los estudiantes andaluces que van a estudiar al extranjero, persigue reforzar el principio de igualdad de oportunidades del estudiantado. Durante el año académico 2022-23, la consejería de la Junta de Andalucía ha reservado un presupuesto de casi 15 millones de euros debido a los éxitos de este modelo, como el aumento de beneficiarios y un incremento de los meses de estancia. Estos éxitos son indicadores de un modelo que está logrando dar más posibilidades al estudiantado que no habría podido permitirse este tipo de experiencia, de hecho es el modelo más recomendado por la asociación ESN España (Erasmus Student Network Spain) en su IV Observatorio de Cofinanciación Erasmus +.

Las recomendaciones de los expertos y las asociaciones de estudiantes intentan encaminar las políticas de las comunidades a la cofinanciación para aumentar la participación de los estudiantes de entornos menos favorecidos en los programas de intercambio. Pero mientras los aumentos de las becas no se traduzcan en importes que puedan cubrir las necesidades básicas de los estudiantes en sus destinos, que no han dejado de aumentar en los últimos años debido a la crisis inflacionaria, la capacidad de integración social a escala europea del programa Erasmus seguirá limitada a las capas del estudiantado con más capacidades económicas y que pueda hacer frente a los gastos que supone estar en otro país.

Metodología: Para realizar el reportaje hemos consultado diferentes bases de datos, concretamente de IDESCAT y de EUROSTAT, referentes a la movilidad de los estudiantes de ERASMUS. En primer lugar, hemos utilizado “Anuari estadístic de Catalunya: Ensenyament universitari. Mobilitat d'estudiants. Per universitats” de IDESCAT y “Credit mobility under EU programmes (i.e. ERASMUS or other EU programmes)” de EUROSTAT.

Una vez teníamos los datos obtenidos, comparamos en primer lugar los estudiantes que accedían al programa ERASMUS con el PIB del país de origen, para comprobar si existía alguna relación entre estas variables. Ordenamos los datos y utilizamos todos los países que tenían ambos indicadores disponibles, para así facilitar su análisis y comparativa.

Otro paso a seguir fue comparar mensualmente la aportación económica que suponía el ERASMUS para los estudiantes con lo que recibían de la beca ERASMUS. Generalmente, estas becas se expresan en un baremo (por ejemplo, en el caso de Alemania, entre 260-510 €) por lo que hicimos la mediana de este ingreso tanto para poder compararlo como para poder representarlo gráficamente.

Las fuentes personales se han abordado desde dos perspectivas. En primer lugar, Anna Tomás, una alumna que tomó la decisión de rechazar su plaza de ERASMUS justamente por el alto precio económico, y en segundo lugar, Catalina Gayà, profesora que nos habló de su perspectiva en torno a las experiencias de ERASMUS.

Para la elaboración del reportaje se han utilizado otras fuentes, como el Erasmus Annual Report 2022 y estadísticas de Eurostat “Estadísticas sobre la participación en programas de movilidad estudiantil desglosadas por países y PIB per cápita y Datos sobre la proporción de estudiantes universitarios que participan en el programa Erasmus en diferentes países” y Numbeo “Base de datos sobre el coste de vida en diferentes ciudades europeas. Referencias a precios de alquiler, alimentación y transporte en ciudades receptoras de estudiantes Erasmus como París, Dublín y Ámsterdam”